L´EBRE: 75 ANYS

Passaven 15 minuts de la mitjanit d'aquell 25 de juliol de 1938, i les tropes republicanes van passar l'Ebre en un darrer intent d'aturar l'avanç de les tropes nacionalistes. Començava la batalla de l'Ebre. Avui en fa 75 anys. Feia poc més de dos anys que, a Espanya, havia començat una guerra fratricida, després que uns militars s'aixequessin contra el govern legítimament constituït de la II República. La fèrria disciplina de les tropes rebels, i el suport rebut per part dels governs feixistes de Alemanya i Itàlia, contrastaven amb el desordre regnant al bàndol republicà, perdut en debats ideològics, i amb la no intervenció per part de les democràcies europees.

Fou una batalla dura, llarga i sagnant. Possiblement hi van deixar la vida més de 150.000 joves. Vides mai comptabilitzades, doncs la majoria pertanyien al bàndol dels perdedors. Fins fa poc, m'han explicat, encara els pagesos trobaven restes humanes quan treballaven els camps de conreu que foren dramàtic escenari de la guerra.

Fa uns anys vaig visitar aquest escenari amb un guia excepcional: el meu pare. Ell fou un de tants joves que, per l'atzar de l'any del naixement, foren enrolats en la anomenada "lleva del biberó" i veieren com, així, s'estroncaven els projectes i es posava un abrupte final a una tot just començada joventut. La batalla de l'Ebre fou, per a molts, el seu bateig de foc. I allà queden encara vestigis de trinxeres i de pobles destruïts brutalment. El silenci d'aquelles solituds és l'únic testimoni d'una guerra entre germans.

A la cota 705 de la serra de Pàndols, els supervivents d'aquella lleva del biberó hi han aixecat un monument a la pau. Una ossera acull una mostra de les restes trobades per aquells indrets. Uns ossos que no tenen color ni pertanyen a cap altre bàndol que al de la humanitat. Allà dalt, sempre vigilats per un vent que no cessa, hi ha esculpits uns versos d'Antoni Correig. Em van impactar. "Tu que estàs enfront meu, també en trinxeres... Qui ets? No sé el teu nom, ni el meu et dic. Sols sé que ets conegut per Enemic. I que, com jo, també la pau esperes".

No sé quin és el ressò d'aquests fets històrics. Sempre em fa por que se'n perdi la memòria. I que, de nou, amb uns arguments diferents però que tenen el mateix comú denominador, es pugui tornar a la lluita fratricida. Que mai més veiem un "enemic" en el germà que tenim al davant, malgrat pensi diferent. La nostra societat d'avui, davant d'un món cada vegada més complex, només podrà avançar fent pinya, unint forces. La relectura, aquest estiu, de la novel·la Prou fronteres, de Michel Boutron (1965) pot donar-nos arguments.

Diari de Girona 25/07/2013

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra de Girona