dijous, 26 de juny del 2014

DUES FELICITACIONS I UNES VACANCES

Avui, gairebé a final de curs, és un bon dia per felicitar aquesta primera generació de llicenciats en medicina que surt de la nostra Universitat de Girona. Sabem que no ha estat fácil. Però per fi, hem vist el somni realitzat. Vuitanta professionals que duran el nom de la nostra Girona arreu del món. Especialment m’ha agradat el que han dit: necessitem un nou Trueta i cal aturar les retallades. Hi ho diuen després de conèixer durant sis anys el nostre sistema sanitari. Ho diuen amb coneixement de causa. Ho va entendre el Sr. Conseller? Es clar; entenc que és molt agradable presidir un acta acadèmic com aquest. Però, què en coneix el Sr. Conseller de les realitats que pateix aquest sistema sanitari que havia arribat a uns nivells molt alts de excel•lència i que si ara s’hi manté es amb l’esforç impagable d’uns professionals de primera i amb una resignació dels usuaris. Jo li recomanaria al Sr. Conseller que, abans de presidir un acte així, fes una estada en algun dels nostres centres. La política, si no és viscuda, no serveix al poble. I, per tant, no serveix.

I la segona felicitació és per la nova junta directiva del Col•legi de Metges. Aquest òrgan representatiu té la oportunitat de fer-se sentir i de actuar en aquesta societat on s’han retallat tant els recursos en sanitat. La batalla no està perduda. Però cal posar-hi tota la força per aconseguir un sistema sanitari públic de primera qualitat.

Són dos esdeveniments en el camp de la medicina a les nostres comarques que mereixen una especial atenció, reflexió i consideració.

I unes vacances. Si. Des de setembre de 1992 no he deixat mai de escriure, dijous a dijous, aquesta columna al Diari de Girona. M’hi he sentit i m’hi sento a gust. La llibertat d’expressió i la obertura de camins m’ha premés escriure sobre temes variadíssims. També m’ha permés compartir un premi Manuel Bonmatí amb la sempre recordada Agustina Reixach. I des dels articles del Diari en vaig publicar el meu llibre “Parlem de l’Adolescència” (CCG Edicions). Ara, a final de curs, he decidit prendre’m un temps de vacances. A l’escriptor també li va bé un temps de silenci. Ajuda a interioritzar idees. Per tant, deixaré aquesta columna dels dijous fins que el sol torni a baixar i comencem a veremar el raïm. Al setembre espero retrobar-me amb els que em seguiu habitualment. Amb nous temes i noves reflexions. A tots us desitjo un molt bon estiu, temps de descans i de represa de forces.

DIARI DE GIRONA, 26 de juny de 2014.

Dr. Josep Cornellà i Canals
Psiquiatra infantil a Girona

dijous, 19 de juny del 2014

EL REI

Quan jo era un nen, només hi havia els reis de l’Orient. Eren uns personatges fantàstics, màgics, que passaven muntant a cavall. Com màgics eren els reis dels contes, amb les seves reines, els prínceps i les princeses, i els seus castells. Als 17 anys vaig tenir coneixement que existia una reina d’Espanya. Era una senyora velleta, de qui ningú mai ens en havia parlat, que es deia Victoria Eugenia, i que havia vingut excepcionalment a Madrid pel bateig d’un nen que tenia una certa importància. L’àvia no parava de dir-me que havia sigut una dona realment molt guapa i elegant, una bellesa que encara mantenia malgrat els anys. I és que la història d’Espanya que estudiàvem a l’Institut es feia ombra i boira quan s’apropava al segle XX. Sabíem molt bé les gestes dels Reis Catòlics, i els fets dels Trastamares. Però de la modernitat, res de res. Però la visita de la reina Victoria Eugenia em va obrir els ulls i cercar quina era la història de la monarquia espanyola. I vaig tenir coneixement de com havia acabat el regnat d’Alfons XIII, el perquè Don Juan tenia que viure a l’exili, i de l’existència de Juan Carlos, elevat a la categoria de príncep hereu al cap de poc temps.

Juan Carlos fou coronat rei el novembre del 75. Ho vaig seguir, a través d’un atrotinat televisor, des de la cantina de la base militar de Daora, el Sàhara Espanyol, on em trobava fent la mili. Allà fou un dia festiu (per dir-ho d’alguna manera). Al matí, es va hissar la bandera fins a dalt de tot, amb el crespó negre inclòs. I després tots cap a la cantina. El siroco va respectar la jornada. A mi em va decebre que al rei no li posessin la corona. Però em van dir que això ja no es feia. Hi havia un ambient estrany en la base militar. Diríem que no ho tenien massa clar. Alguna de les frases que va dir el rei va ser acollida amb to de burla... Hi havia ressentiment. De fet, feia pocs dies s’havia tancat la negociació sobre el territori, en que es donava tot per perdut, lliurat al Marroc. Aquestes coses no haurien passat si el Caudillo hagués seguit al peu del canó (imagino). Per això van tenir pressa a baixar la bandera a mig pal una vegada va acabar l’acte.

Avui hi haurà nou canvi en la nostra monarquia. La representació de l’Estat quedarà en mans de Felip de Borbó. I es mantindrà una mena de continuïtat que, en els temps actuals, té una connotació de punt de inflexió. Cap a on anirem? Segueix la Corona, però canvia la persona. Per a mi, és difícil saber que és el més convenient per el país. República o monarquia? No ho tinc clar. Però us diré que m’esgarrifa pensar que hauria passat amb la guerra de Irak si haguéssim sigut una República, encapçalada, com es obvi, per D. Manuel Fraga Iribarne...

DIARI DE GIRONA, 19 de juny de 2014.

Josep Cornellà i Canals
Psiquiatra de Girona

dijous, 12 de juny del 2014

40 ANYS DE MEDICINA

Aquest dissabte farà 40 anys que vaig acabar la carrera de medicina. Vàrem celebrar la graduació a l’aula magna de la Facultat de Medicina de la Universitat de Navarra. El temps passa volant! El numero 40 té un significat de magnitud important. I, mirant enrere, m’adono de tot el que he viscut com a metge en aquest període de temps.

He rebuscat a la carpeta de records, i he trobat els apunts d’aquell dia. El nostre padrí de promoció fou el professor Alfons Balcells Gorina. Del seu discurs em queden algunes idees que, avui, segueixen essent vàlides. Preocupen al metge la seva impotència operativa que, malgrat l’esforç, no és possible la curació del malalt. Tanmateix preocupen la responsabilitat davant la vida dels altres, la servitud cap a la societat, i els mateixos fracassos, inherents a tota professió. Però, en canvi, el metge té la satisfacció intel·lectual d’un diagnòstic encertat, la solució del problema, l’alleujament i el consol, la capacitat de transformar els pessimismes del malalt en esperança, i aquest trobament personal. La possibilitat i el deure de establir una relació entre el metge i el pacient és realment una situació de privilegi en la nostra professió. El metge no tracta amb estadístiques, amb objectes, amb fórmules,... El metge treballa amb persones.

El professor Balcells ens va recomanar fomentar cinc qualitats imprescindibles per ser un bon professional. En primer lloc, la ciència. El metge estudiarà tota la vida per estar al dia dels avenços. La medicina és una ciència, i cal estar sempre a l’aguait de que hi hagi evidència científica d’allò que es fa. En segon lloc, la experiència. Només des de l’experiència interioritzada de cada dia, ben intel·lectualitzada i païda, el metge serà capaç de escoltar i prendre decisions. En tercer lloc, la presència; és a dir la presència d’ànim i de autoritat moral. Aquesta paciència es basa en una sòlida formació. En quart lloc, la paciència; que ha de ser sense límits. I, finalment, la consciència rigorosa. El metge ha de ser capaç de respectar els drets del malalt: dret a la llibertat, dret a la veritat, dret a la vida i, tanmateix, dret a la mort.

Han passat 40 anys i he vist canviar moltes coses en l’àmbit i en l’exercici de la medicina. Hi ha hagut grans avenços que eren inimaginables. La medicina és una ciència ben viva, on no es veu encara el final del camí. Però el metge no pot deixar mai aquest sentit humanístic que el fa insubstituïble al costat del malalt. Amb la ciència, amb tota la ciència, no pot deixar de ser company de camí del malalt que pateix i busca una resposta als seus sofriments. Per Gregorio Marañón, “ser un bon metge és l’estima cap el qui pateix i la generositat en la prestació de la ciència, que han de brollar, minut a minut, sense esforç, amb naturalitat, com d’una font”.

DIARI DE GIRONA, 12 de juny de 2014.

Dr. Josep Cornellà i Canals
Psiquiatra infantil a Girona

dijous, 5 de juny del 2014

REFLEXIÓ SANITÀRIA

El nostre món és ben curiós. Hi ha el món de la política, el món dels esports, el món de la economia, el món de les estafes, el món de l’espectacle,... De fet, és el mon que mou la actualitat i que omple pàgines als diaris. Més enllà, silenciós, dissimulat, hi ha el món dels hospitals. És un món incògnit on uns excel•lents professionals malden en la seva lluita diària per millorar la salut de les persones que integren aquest món, malgrat les retallades que imposa el món de la política i de l’economia.

He seguit els debats sobre el “nou hospital Trueta”. Quins són els interessos? Hi va haver una idea inicial que es va enfonsar amb un canvi de govern. Quins eren, doncs, els fonaments d’aquesta idea inicial? Com pot ser que no hi hagi estructures per damunt dels interessos de cada partit polític que garanteixin un servei adequat a la població i a les seves necessitats? En tot aquest debat sobre el “nou Trueta” hi he trobat a faltar el protagonisme dels tècnics en salut, d’aquelles persones que, per la seva feina i experiència, estan capacitades per dir allò que cal. En una societat moderna, civilitzada i, suposadament, democràtica, no es poden fer plantejaments que no tinguin un sòlid fonament per aguantar les embranzides d’un canvi de color polític a la plaça de Sant Jaume. Caldria un mecanisme que vetllés pels ciutadans.

I, com s’ha permès que la actual Conselleria tirés endavant tantes i tantes retallades en matèria de salut? Com es pot permetre que, des de la fredor d’un despatx, amb una més que escassa experiència en el dia a dia de la sanitat pública, es vagin retallant treballadors en aquest món de la sanitat? Com no hi hauria d’haver un organisme tècnic, apolític, per damunt de la conselleria i dels colors polítics, que garantís uns pressupostos seriosos i argumentats?. Per evitar tots els extrems; des de l'ornamentació floral encarregada a una determinada empresa (quan teníem vaques grasses) fins a la reducció de plantilla en tots els àmbits (ara, quan les vaques són magres).

Potser valdria la pena que els col•legis de professionals sanitaris es plantegessin una funció de arbitratge i de assessorament als polítics de torn per evitar aquestes situacions que portarien al caos un dels millors sistemes d’atenció a la salut. Sort n’hi ha hagut de la dedicació abnegada dels professionals, a tots els estaments, per garantir que no es perdés ni una engruna de la qualitat assistencial.

Ara vindran les xifres milionàries per fitxar jugadors de futbol. I uns pressupostos per les despeses del tricentenari. Diner n’hi ha. Però, cap a on va? Com es distribueix? Com es defineixen les prioritats?. El món de la sanitat, em temo, seguirà funcionant amb precarietats. Cal actuar!

DIARI DE GIRONA, 5 de juny de 2014.

Dr. Josep Cornellà i Canals
Psiquiatra a Girona

dijous, 29 de maig del 2014

LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

Està de moda parlar de espiritualitat, com a element poc definit, oposat a la matèria i al raciocini. Per uns és una paraula tan bonica com buida de significat. Altres ho associen a una concepció carrinclona de religió, oposada al món modern. I hi ha qui atribueix tots els mals del nostre temps a l’abandonament dels valors espirituals, que sempre associen a valors conservadors i moralitzants.

Però creix també la idea de una espiritualitat associada a una concepció màgica del món, en contra dels fets racionals. L’espiritisme és una corrent de pensament que creu en la reencarnació, i que té més seguidors dels que podem imaginar.

I és que la racionalitat que tot ho vol explicar, així com el consumisme exacerbat, han propiciat moltes saturacions existencials i decepcions. Al final hem descobert com la felicitat no es troba ni en la matèria ni el en diner. La felicitat es troba en allò que té més relació amb el cor, amb els sentiments, amb l’afecte, amb les relacions de solidaritat, d’estima i de compassió.

Es busquen experiències espirituals noves. Hi ha necessitat de sentits de vida que vagin més enllà dels interessos immediats i de la lluita diària per la vida. En mig d’un mercat d’idees i de propostes convencionals, difoses a través dels mitjans de comunicació i per les institucions de sempre, la gent busca. Deia Montserrat Roig que, ara que s’havia deixat de creure en Déu, la gent s’ho creia tot. I apareixen moviments amb continguts esotèrics o de autoajuda. I, també, moviments pentecostals o carismàtics dins la pròpia església cristiana. A vegades, les seves estructures poden ser sectàries, malgrat la disfressa de bondat. Sovint cauen en els mateixos paranys que les religions, i acaben en un negoci més. La dimensió espiritual de l’home pot ser utilitzada descaradament.

Per altra part, hi ha cada vegada més evidència de que una consideració de les categories espirituals, més enllà de la matèria, és essencial per mantenir un bon equilibri de salut. Ens cal recuperar la dimensió de la espiritualitat des de la llibertat, i des d’un sentit positiu. La raó no ho és tot ni ho explica tot. En l’ésser humà hi ha tot el món de les passions, dels afectes, i dels sentiments; un món que s’expressa mitjançant la intel•ligència emocional i la cordialitat. La dimensió espiritual no rebutja la racionalitat; no menysprea la raó. De fet, la necessita. Però va més enllà; la sobrepassa i l’engloba en un nivell superior que té connexions amb la intel•ligència, la contemplació, i un sentit superior, transcendent, de la vida i de la història.

No es veu bé més que amb el cor; allò essencial és invisible per als ulls”, digué el Petit Príncep...

DIARI DE GIRONA, 29 de maig de 2014.

dijous, 22 de maig del 2014

INFERMERES A L’INSTITUT

Dimecres passat, al Diari de Girona, apareixia la noticia de que les infermeres proposaven treballar en escoles i instituts de manera permanent. La campanya itinerant de la Fira de les Cures mostra una ferma voluntat per atendre a nens i adolescents als seus centres acadèmics, amb l’objectiu d’ajudar-los a adquirir hàbits saludables. És una idea excel·lent i que ja seria hora que s’implantés.

Al nostre país sempre ens hem delit per els programes pilot i les diferents iniciatives del polític o del funcionari de torn. Ens ha costat, des de sempre, i governi qui governi, mirar quins son els programes que funcionen, com funcionen, i, en definitiva, fer-ne una rèplica. Replicar és un verb ben poc conjugat. O, mal conjugat.

Fa uns anys, seguint models validats a diversos països, vàrem proposar i iniciar aquesta col·laboració entre infermeria i ensenyament. Per diversos motius, va funcionar de manera molt irregular, i amb alts i baixos. Hi ha centres on hi ha infermeres que mantenen una presència puntual, però efectiva, treballant amb una població que, essent sana, està abocada a situacions de risc.

En aquests moments, la crisi pot ser el justificant universal per no fer res. Però si cal invertir, és precisament en la prevenció de problemes que, a la llarga, poden suposar una enorme despesa a la societat. Tot allò que s’inverteixi en adolescència, té una garantia d’èxit. Més gran o més petit; però sempre és rendible.

Per tant, seria molt benvingut un programa que suposés aquesta presencia continuada de les infermeres als instituts, treballant amb els equips docents en tot allò que calgui per prevenir uns consums de tòxics que van en augment, les patologies de l’àmbit alimentari, els problemes derivats d’una sexualitat mal entesa, i tota la problemàtica psicològica dels adolescents. La infermera, com a element més del personal docent del centre, té una influència cabdal en la formació dels hàbits de salut. No és aquell personatge foraster que, en una situació concreta, va a fer una conferència. Per magistral i treballada que sigui. En aquests moments, per exemple, hi ha publicacions amb evidencia científica, en que es demostra que el fet de que un policia vagi a l’Institut a fer una xerrada sobre drogues o sobre els perills de Internet, sol ser més perjudicial que beneficiosa. En canvi, els programes preventius, duts a terme per infermeres formades degudament, i que estan integrades a l’staff del personal docent, tenen efectivitat. Ens hi juguem molt com per no tenir en compte el que ens diuen aquells professionals que fan avaluació de programes....


DIARI DE GIRONA, 22 de maig de 2014.

dijous, 15 de maig del 2014

EDUCAR PER LA VIDA

Des de la perspectiva que donen els anys, i malgrat totes les critiques que es puguin fer, no hi ha dubte que els pares ens han donat la millor de les educacions possibles. Van ser capaços de privar-se ells mateixos per donar-nos a nosaltres part del que, per dret, els hi pertanyia. I, sense llibres ni receptes televisives, aplicant el sentit comú que dona la paternitat, ens van educar per la vida. Aquesta és l'assignatura més important. I, a més, la impartien des del saber innat que els havia estat transmès.

A casa aprenguérem que totes les persones son iguals; que no hi ha persones superiors a altres, que no té importància l’origen de cadascú. No es parlava encara de la paraula “solidaritat”, però, sense saber-ho, vàrem aprendre a exercitar-la. Més que conceptes, calia ser capaços d’ajudar a qui ho necessitava, d’acord amb les nostres possibilitats.

A casa aprenguérem que la educació i el respecte són les coses més importants per relacionar-nos amb els demès. Cada persona, en el seu lloc i en el seu treball, és una persona única i important. I aquesta “educació” suposava unes normes que es transmetien de generació en generació.

A casa aprenguérem el valor de les coses menys transcendents, com ser puntuals i gaudir amb el poc que teníem. I a ser capaços de seguir lluitant malgrat els obstacles. I el valor de l’amistat. I l’art de mantenir els bons amics. I ens van introduir en les beceroles d’unes creences transcendents, les seves, que després hem anat treballant. Però que, per nosaltres mateixos, mai hauríem descobert.

A casa aprenguérem a estimar. Aprenguérem el que vol dir estimar la parella, a comprendre el que significa estimar la família; el que vol dir tenir al costat algú que t’estima sense condicions. Sense estimació no s’educa.

Amb escassos medis, a casa aprenguérem a sorprendre’ns cada dia en descobrir quelcom de nou, i a meravellar-nos davant les petites coses. La vida no deixa de ser un do que es renova cada dia. I aprenguérem que som fruit d’una historia que enfonsa les seves arrels en una família concreta, amb les seves històries, llegendes i costums.

I aprenguérem la tolerància. Però la tolerància no és un acceptar-ho tot com a vàlid. Això és relativisme. Ser tolerant vol dir lluitar per allò que creiem, però sense imposicions i des dels arguments. Respectant allò que pensa l’altre, des dels seus arguments i des de les seves conviccions.

Tot això ho aprenguérem a casa. A l’escola ens ensenyaven, entre altres coses, moltes matemàtiques i llengua. Però, a casa, amb tota la precarietat de temps que suposava el fer hores extres, ens feien la assignatura més important: “educació per la vida”. Cal recordar-ho a les noves generacions...

DIARI DE GIRONA, 15 de maig de 2014